El joc del gallina

Vivim moments intensos en el que es refereix al pla informatiu, però també estem assistint a un canvi en l’ordre mundial amb efectes econòmics immediats i amb repercussions a mitjà i llarg termini encara incertes. Vegem una reflexió personal al respecte.

Estic ben segur que molts recordareu aquella escena d’una mítica pel·lícula que va protagonitzar el malaguanyat actor James Dean, «rebels sense causa«, en la qual té lloc una macabra competició entre adolescents que consistia a fer córrer dos vehicles a tota velocitat en direcció a un penya-segat proper. El joc consistia a veure quin dels jugadors implicats era més valent i la mesura d’aquesta valentia es definiria segons el moment en què cadascun aturés el vehicle o el desviés abans de caure pel penya-segat, és a dir, el «més valent» era qui es mantingués més temps a la cursa sense caure. A la pel·lícula, un dels jugadors es retira a temps, però l’altre cau amb el seu vehicle, estavellant-se al fons del penya-segat.

Aquesta competició plasmada en aquella mítica pel·lícula és el que s’anomena el «joc del gallina» en versió de dos jugadors i és una competició de nervis en la que guanya qui mantingui el pols més temps abans de caure a l’abisme. En Teoria de Jocs, normalment, en un joc entre dos jugadors hi poden haver quatre resultats possibles, o tots dos guanyen (win/win), o tots dos perden (lose/lose), o guanya un o per l’altre (win/lose), o guanya l’altre o per l’un (lose/win). En el cas articular del «joc del gallina«, les opcions possibles es redueixen a tres, o guanya un i perd l’altre, o guanya l’altre i perd l’un, o perden els dos, segons un es retiri abans que l’altre, o no, o bé, si «s’estavellen» els dos; és a dir, en el «joc del gallina» és molt difícil que es produeixi un cas en què tots dos guanyin (win/win), i això és el que el fa molt perillós.

El problema del «joc del gallina«, segons penso, rau precisament en la dificultat que el fet que els dos es retirin abans de caure pugui ser percebu com un «win/win«, ja que el qui es retiri abans serà el perdedor. És, per tant, un joc pervers i macabre en què, almenys, de manera superficial, només hi pot haver un guanyador; dic «de manera superficial» car si fem el mateix joc definint de manera diferent el premi, llavors el cas del «win/win» es podria presentar com més fàcil. Tornem al cas de la pel·lícula anterior, si redefinim el premi i el canviem de «veure qui és el més valent» a «mantenir-se amb vida«, llavors el mateix joc sí que presenta un «win/win» clar, o bé, aturar els dos vehicles quan abans i sense tenir en compte si és més a prop o més lluny del penya-segat, o bé, simplement, no jugar.

Per tant, el premi és tan important com el joc en si i més, segons l’escenari que es plantegi en el «joc» en qüestió. La situació política i econòmica actual que ens està tocant a viure també es podria assimilar a un «joc del gallina» entre, de moment, dos “jugadors”, i no em refereixo als dos contendents a la guerra d’Ucraïna, sinó a Occident i les seves sancions a Rússia i la creixent dialèctica russa i amenaces de guerra global que aquesta potència nuclear fa a occident com a resposta a les duríssimes sancions que està rebent. Estem, penso, davant d’un sinistre «joc del gallina» en el que cada contendent/jugador va elevant l’aposta amb l’esperança que l’altre deixi de jugar abans d’arribar a un enfrontament global que seria aniquilador; en aquest «joc» actual, el «penya-segat» seria la Tercera Guerra Mundial (lose/lose) i els dos jugadors corrent vers aquest penya-segat serien Occident i Rússia. Hi hauria un tercer «jugador» el qual, de moment, sembla que s’ho mira des de la distància, la Xina, una gran potència econòmica i que segurament està cridada a ser la primera potència econòmica global a mitjà termini i a qui, segurament, aquest enfrontament l’acabaria afectant si s’involucrés directament, però que la podria beneficiar, i molt, depenent del rol que acabés portant i segons com anessin els esdeveniments. En la cursa actual, el «premi» per Occident seria que Rússia retirés les seves forces d’Ucraïna o bé que patís un canvi de règim que ho facilités gràcies a l’efecte de les sancions, fet que provocaria la desaparició de l’amenaça militar hereva de l’antic bloc de l’est i la consolidació de la UE com a ens polític i també provocaria una ampliació i consolidació definitiva de l’OTAN. De la mateixa manera, per a Rússia el premi consistiria en l’annexió d’Ucraïna i la possibilitat de ressuscitar d’alguna manera l’antic imperi soviètic i consolidar el seu lloc polític i militar al món. Ara bé, l’escenari en el qual tothom perd, la Guerra Global, seria on que tots dos «caiguessin pel penya-segat» i el «joc» acabés de manera tràgica.

El problema d’aquest «joc del gallina» que és tant real com perillós rau precisament en la dificultat real de redefinir el premi del «joc», és a dir, sobre el paper seria fàcil redefinir-lo vers, per exemple, «salvaguardar la Humanitat» per què tots dos es retiressin i s’acabés el perill i la guerra d’Ucraïna, però la vida real no funciona així, Putin ha elevat massa l’aposta i no pot retirar-se’n sense aconseguir algun dels seus objectius si no vol que els seus mateixos partidaris acabin amb el seu règim i Occident tampoc ho pot fer sense assumir el risc de tornar a enfrontar casos similars en un futur immediat com, per exemple, una possible invasió d’altres països abans pertanyents a l’URSS (Moldàvia, Repúbliques Bàltiques) o que la Xina aprofités l’avinentesa per apoderar-se de Taiwan, i és que el fet de presentar debilitats, o fets que puguin ser considerats com a tals, és molt perillós en geopolítica. La solució d’aquest «joc» hauria de ser evitar a qualsevol preu un escenari de Guerra Global (lose/lose) i hauria de passar per arribar a alguna mena d’acord que totes les parts poguessin presentar-lo com un guany (un acord de neutralitat d’Ucraïna, un possible reconeixement de l’annexió de Crimea, o qualsevol altra opció); el problema és que, un cop les armes parlen, els escenaris d’acord disminueixen.

De totes maneres, no ens hauríem de mostrar pessimistes, segurament s’acabarà arribant a alguna mena d’acord (una aniquilació global sembla inversemblant) i aquesta crisi politicoeconòmica acabarà passant de manera millor o pitjor; ara bé, ens hauríem de plantejar què passaria l’endemà, com s’hauria de reordenar l’espai polític i econòmic mundial davant la nova situació i quin seria el punt d’equilibri final. És molt difícil de veure-ho perquè tot és encara força difós, ara bé, caldria tenir en compte l’anomenat «trilema de Rodrick» segons el qual, davant la Globalització, si volem Estats forts, democràcies fortes i lliure comerç hem de renunciar a alguna de les tres variables, ja que les tres són incompatibles totes juntes alhora, és a dir, o hem de renunciar a l’Estat fort, o bé a la democràcia, o bé al lliure comerç. Si ens fixem en la Xina, aquesta no defensa la democràcia com la coneixem, però té un Estat fort i planteja el lliure comerç i el seu èxit està sent, de moment, innegable i la seva puixança, un fet. Si ens fixem en la UE, i l’estudiem com si fos un estat global, veurem que aquest és dèbil, però que cada estat individual que la compon és una democràcia consolidada (amb matisos particulars) i defensa el lliure comerç. Per tant, si la UE vol ser un actor principal en el nou ordre mundial, hauria d’enfortir-se com a ens polític i en detriment de cada Estat particular, encara que cadascun d’ells continuï sent plenament democràtic; en poques paraules, una Europa forta i més unida, però respectant la democràcia interna de cadascun dels Estats que la componen podria ser una solució d’un futur en la que la UE tindria molt a dir.

Però les dificultats són evidents, per un costat, hi ha la puixança de la Xina, fet que els EUA, com a «hegemó» mundial, podria veure com una amenaça a la seva hegemonia cosa que, a modus de «trampa de Tucídides» podria plantejar escenaris de possibles crisis polítiques futures. Per un altre costat, hi ha la dependència energètica europea, cosa que és una debilitat evident i que caldrà ser corregit en el mitjà termini. Sigui com sigui, dintre de qualsevol crisi hi ha una oportunitat i tant de bo que la que ara vivim l’acabem superant i Europa assoleixi un paper clau dintre del nou ordre mundial en cerns, un ordre en què els valors democràtics i del lliure comerç haurien d’estar ben presents. Tant de bo sigui així.

Tortosa, 19-2-2022.

Jordi Mulé.

Economista C.E.C. núm 13147.

Un comentario sobre “El joc del gallina

Responder a Anónimo Cancelar la respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s