Sobre pastilles vermelles i pastilles blaves

Durant la vida hi ha molts moments en els quals cal escollir d’entre diverses opcions possibles i és molt diferent prendre una decisió de manera individual que de manera col·lectiva. Vegem una reflexió personal al respecte.

Hi ha una pel·lícula de Ciència-Ficció que és considerada per molts com una de les obres contemporànies cabdals del gènere; em refereixo a «Matrix«. Aquesta excel·lent pel·lícula versa sobre com la Humanitat viu esclavitzada en un món de màquines on aquestes utilitzen l’energia que desprèn el cos humà per a generar electricitat. A tal fi, indueixen en els éssers humans un estat molt similar al d’un somni del qual mai desperten i connecten els seus cossos a centrals elèctriques, per tant, les persones esclavitzades per aquest sistema viuen tota la seva vida dintre d’aquest somni, que per ells és l’única realitat que coneixen.

Mites com aquests no són nous, ja Plató va teoritzar, fa molt de temps, sobre quelcom similar amb el seu «mite de la caverna«, i després hi ha hagut d’altres obres en aquest sentit. Això no obstant, el mèrit de «Matrix» va ser, en el meu entendre, saber usar el concepte d’un món irreal i posar-lo al davant dels nostres ulls d’una manera comprensible i moderna. No tinc intenció d’explicar-vos aquesta pel·lícula, qui més qui menys ja la coneix, sinó de centrar-me en una escena concreta del film per introduir el que tot seguit vull comentar; en concret, em refereixo al moment en què al protagonista, Neo, se li ofereix la possibilitat d’escollir d’entre dues opcions, la pastilla blava o la pastilla roja (o vermella, segons preferiu); si escull la blava, podrà continuar en el seu món irreal i tenir una vida més o menys tranquil·la, ara bé, si escull la roja, podrà despertar del seu somni i incorporar-se al món real. Neo escull la vermella i així la pel·lícula, que fins llavors era com una pel·lícula més d’espies i policies, dona unt tomb radical.

La disjuntiva a la qual s’enfronta Neo correspon a l’exemple més simple d’elecció individual entre dues opcions totalment excloents, o una o l’altra. Segons la Teoria de l’Elecció Racional s’esperaria que l’elecció individual del nostre protagonista fos presa intentant maximitzar la seva utilitat; per tant, Neo escull la pastilla roja esperant aconseguir un guany superior al de prendre l’altra pastilla, i no em refereixo al guany «material», ja que la «utilitat» per a cadascú serà subjectiva, sinó perquè que així la seva vida tindrà sentit i, per tant, decideix que prefereix malviure en el mon real abans que continuar una vida tranquil·la, però falsa i sense sentit, dintre de Matrix. Veient el que va passant després, em pregunto si Neo escull realment de manera racional i què hauria passat si això es plantegés en una situació real; això no obstant, «Matrix» no deixa de ser una pel·lícula.

Per tant, queda clar que moltes vegades, en la nostra vida, arriben moments que hem de prendre decisions, ja sigui a nivell individual, com abans, o també de manera col·lectiva (per exemple, en moments electorals). Respecte a la decisió col·lectiva, els escenaris i mètodes d’escrutini i de determinació del resultat de la decisió presa són múltiples i, depenent de quin mètode s’esculli per plantejar la qüestió a decidir, es podrà arribar a un resultat o un altre i, fins i tot, a resultats antagònics; seguidament enumeraré tres dels molts mètodes que hi ha per determinar el resultat d’una votació col·lectiva, hi ha la majoria simple (el candidat més votat guanya), la segona volta (si no hi ha cap candidat que guanyi per majoria suficient en primera volta, es procedeix a una segona volta entre els dos candidats més votats) i el «Condorcet» (guanya l’opció que guanyi més enfrontaments de dos a dos entre totes les opcions possibles). Cada sistema té els seus avantatges i el seus inconvenients, la majoria simple no té en compte les preferències dels individus i, sobretot si s’escull entre moltes alternatives, el guanyador pot no ser representatiu, ja que només és eficient si només hi ha dues opcions a escollir. Respecte a la «segona volta«, aquest sistema sí que té en compte les preferències dels individus i pot passar que el candidat guanyador de la primera volta perdi la segona per no ser el candidat preferit en aquesta segona volta per part dels votants dels candidats eliminats en la volta anterior com, per exemple, va passar a França en les últimes eleccions presidencials, en les que la candidata d’extrema-dreta va guanyar la primera volta i va ser escombrada en segona volta per Macron, el candidat preferit en segon terme per la majoria de votants. En tercer lloc, el sistema «Condorcet» sí que dona un resultat prou bo, ja que s’escull el candidat preferit a força d’enfrontar-lo a tots els altres un a un i donant la victòria a qui guanyi més «enfrontaments» individuals.

Fa pocs dies hem pogut llegir en premsa un exemple de decisió col·lectiva real cel·lebrat a Catalunya, em refereixo a la votació que els compromissaris de la CUP van fer al voltant de permetre la tramitació parlamentària, o no, dels pressupostos de la Generalitat. Aquesta votació va ser similar a un sistema de segona volta en què es plantejava una primera pregunta sobre la possibilitat d’abstenir-se en la votació al Parlament de qualsevol esmena a la totalitat presentada per qualsevol grup parlamentari o de presentar-ne ells una i després, segons la resposta fos una o altra, hi havia dues possibilitats més a votar en segona volta. En concret, davant que guanyés «abstenir-se» en primera volta, es preguntaria sobre si abstenir-se definitivament en la votació final dels Pressupostos, o bé, si es votava que SÍ en aquesta última votació parlamentària, ajudant així a aprovar-los definitivament; si sortia que «presentaven una esmena a la totalitat», llavors, caldria votar en segon cop sobre si «seguir negociant» per evitar aquesta esmena o votar que NO i deixar la postura així, inamovible. Queda clar que, en una decisió col·lectiva, tan important és el mètode emprat per determinar l’opció guanyadora com el disseny en si del procés i, en concret, de les preguntes plantejades i, en aquest cas i en el meu parer, el sistema és capciós. Vegem el per què tot seguit.

Analitzem primer la situació dels Grups Parlamentaris al Parlament de Catalunya en l’actual Legislatura; dels 135 diputats que té el Parlament català, 65 el té la coalició governant, és a dir, els manquen tres diputats per assolir la majoria absoluta. Com que l’admissió a tràmit del Pressupost requereix que cap Grup Parlamentari no presenti cap «esmena a la totalitat» que pugui prosperar, cosa que faria retornar el projecte al Govern i tornar-lo a fer de nou, amb la simple abstenció dels nou diputats de la CUP n’hi hauria prou per superar qualsevol esmena de qualsevol grup i, en conseqüència, admetre la tramitació del projecte de Pressupostos posada a consideració de la cambra. Una altra cosa seria la votació definitiva d’aquests, ja que requereix majoria simple i inclús pot tenir una tramitació especial amb caire d’urgència.

Per tant, vist això, queda clar que l’abstenció de la CUP en la votació sobre si s’admet a tràmit o no els Pressupostos farà que aquests siguin admesos pel Parlament, ja que segur que quedarien 65 vots afirmatius (els dels dos grups del Govern) i nou abstencions, fent irrellevants els vots de la resta de diputats (61 vots) i que una abstenció en una possible votació final dels mateixos (que podria ser inclús en lectura única o prèvia en les comissions pertinents) donaria el mateix resultat. En poques paraules, a causa de l’aritmètica parlamentària, a la pràctica, una abstenció de la CUP equival a un SÍ. En conseqüència, si atenem a la formulació de la doble votació dels compromissaris de la CUP, aquesta quedaria com segueix a efectes pràctics:

Sobre si presentar o no una «esmena a la totalitat», equival a la pràctica a votar que SÍ o NO als pressupostos. Si l’opció guanyadora en primera votació és «presentar l’esmena», llavors «continuar negociant» no tanca la porta al «SÍ» i «deixar-ho estar», seria com un «NO». En canvi, si l’opció guanyadora en primera volta és «abstenir-se» de qualsevol esmena, això equival a un «SÍ» a la pràctica i les altres opcions derivades d’aquesta, una és un «SÍ» rotund i l’altra, «continuar amb l’abstenció», impliquen realment un altre «SÍ». En poques paraules, es podria resumir tot en «pressupostos, SÍ o NO» i, en cas que sortís que NO, «negociar més» o no.

El primer que sobta és un sistema tan complicat davant una disjuntiva entre bàsicament dues opcions, i aquí és on entra en joc eldisseny d’aquest sistema que, penso, el vicia. Si els Pressupostos superen el tràmit inicial, a causa de l’aritmètica parlamentària, segur que seran aprovats, per la qual cosa aquesta votació inicial és primordial i la CUP ho sap. Si guanya el «SÍ» als Pressupostos, s’acaba tot, el mateix que si guanya un «NO», solució, copsar quina pot ser la segona preferència dels votants i «conduir-los» d’alguna manera a votar cap on interessi. Si tenim en compte que «negociar més» pot ser l’opció preferida de la majoria i aquesta opció només penja del «NO», ja ho tenim; com que qualsevol compromissari de la CUP voldrà que el seu Grup sigui determinant i aconsegueixi el màxim, llavors fem-li votar que NO i després en sentit de continuar negociant, i llestos.

Aquest és el problema de plantejar opcions per a votar que no són independents entre elles, que el resultat pot sortir viciat o no prou representatiu; el mateix podria passar si es votés a Catalunya entre «federalisme» o «autonomia«, podria ser una votació sense sentit tenint en compte que els dos sistemes proposats són bàsicament el mateix. Una votació realment justa en el cas anterior dels pressupostos haguera sigut escollir entre «presentar una esmena a la totalitat» o «abstenir-se» i sense opcions posteriors; després, segons com avancessin les diferents comissions parlamentàries o davant una possible votació en lectura única, tornar a preguntar a les bases sobre el sentit final del vot. Per què no ho han fet així? Ells sabran, però jo penso que alguna cosa hi ha referent a forçar una negociació i poder presentar propostes pròpies que hagin de ser incorporades al redactat final de la llei de pressupostos.

I tot plegat, malgrat que el fet és que la CUP té una minsa representació parlamentària, i és que el Govern actual és captiu dels seus propies plantejaments, plantejaments que li impedeixen a priori cercar altres suports en altres grups degut a la situació política catalana actual. Jo penso que ha arribat el moment de ser valents i superar aquesta situació, situació que es va retroalimentant des de fa ja massa anys; ningú ha de renunciar a cap ideal, però l’acció de govern i la societat mereixen que les seves institucions funcionin amb normalitat, i aprovar uns Pressupostos quan toca és vital per a tot això. Per tant, en el cas dels Pressupostos, potser ha arribat ja el moment de deixar la dicotomia «píndola roja» o «píndola blava» segons si s’és independentista o no, i fer servir la Política per cercar consensos en temes tan importants com pot ser el de l’aprovació d’uns Pressupostos.

Tortosa 21-11-2021

Jordi Mulé

Economista CEC núm 13147

Què en penseu? / ¿Qué pensais?

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s