Les conseqüències de les crisis normalment es fan sentir inclús bastant de temps després que les mateixes hagin acabat, tanmateix, de les crisis, siguin aquestes socials, polítiques o econòmiques, també se’n deriven oportunitats i aprenentatges. Vegem una reflexió personal al respecte.

Una de les sagues novel·lesques que més vaig poder gaudir en llegir-la va ser la saga de «Fundació«, escrita per Isac Asimov. En aquesta saga, escrita bàsicament en els anys cinquanta del segle XX i una de les obres cabdals de la Ciència-Ficció, es relata que, en un futur molt llunyà en el temps, existeix un gran i pròsper Imperi que domina tota la galàxia de la Via Làctia i on la Humanitat, que viu en milers de mons diferents, ha assolit els més alts graus de desenvolupament i benestar. Malgrat l’aparent situació idíl·lica que es viu, un científic desenvolupa la “Psicohistòria”, una teoria matemàtic-estadística que és capaç de predir el desenvolupament històric a futur, és a dir, que és capaç de predir la Història futura, no en l’àmbit individual sinó en l’àmbit col·lectiu. Quan aquest científic publica les seves conclusions s’encenen totes les alarmes, l’Imperi està destinat de manera irremissible a caure i la Humanitat, condemnada a patir trenta mil anys de foscor; no obstant això, si bé la caiguda de l’Imperi és inevitable, encara s’és a temps d’escurçar el període de foscor des dels trenta mil anys inicials a «només» mil anys si es prenen una sèrie de mesures que constitueixen la trama de la resta de l’obra. Aquesta magna obra literària està sent portada a la pantalla petita gràcies a l’estrena de la sèrie «Fundació» a Apple TV i està sent una de les sensacions de la temporada.

«Sembla haver de durar sempre. No obstant això, el tronc d’arbre podrit, fins al mateix moment en què la tempesta el parteix en dues, té tota l’aparença de sòlid que ha tingut sempre. Ara la tempesta plana sobre les branques de l’imperi» Isac Asimov- «Fundació«.

Qualsevol obra literària, a banda de fer-nos gaudir i de traslladar-nos a altres mons o a futurs incerts i llunyans, també ens poden dur a conclussions i ensenyaments; segurament, el mateix autor ens volia transmetre una idea de fons escrivint una obra com aquesta en un context de guerra freda i amb el perill cert d’una guerra nuclear entre les dues superpotències del moment i que en qualsevol moment podia dur a la Humanitat a un llarg període de foscor. Queda clar que les obres són escrites en moments històrics i socials determinats i que, per molt que ens vulguin relatar fets imaginaris, en el fons sempre hi subsisteix la situació que s’està vivint en el moment, i «Fundació» no és pas aliè a aquest fet. L’autor, qui a banda de ser un bon escriptor va ser un divulgador científic de primer nivell, ens planteja el fet que, si bé les crisis econòmiques, polítiques i de qualsevol mena no es poden evitar (si no, mai no existirien), sí que es poden prendre mesures encaminades a mitigar els seus efectes i llargada temporal i extreure certs aprenentatges. Això és, en la meva opinió, totalment cert i aplicable a qualsevol de les situacions que estem vivint en aquests temps, ja sigui la crisi econòmica postpandèmia, o la crisi política que estem vivint a Catalunya en els últims temps.

Parlant d’aquesta última, un dels fets d’aquesta crisi política ha estat la polarització de les dues postures en conflicte, cosa perfectament sabuda i sobre la que no pretenc esplaiar-me, i també ha sigut un fet que dintre de l’espectre polític català hi ha hagut molts canvis en pocs anys, formacions que tenien molta història al darrere han desaparegut o han patit diverses secessions i n’han sorgit de noves, s’han radicalitzat les postures i s’ha propiciat un gran auge del populisme, sigui del color que sigui, de tal manera que, actualment i en la meva opinió personal, la política catalana està vivint un període de greu crisi en què primen més les formes i els gests que els fets i on sembla que tot consisteixi en mantenir, sigui com sigui, un cert nivell de crispació que retroalimenti al Sistema. És a dir, un cercle viciós de radicalitat i populisme que impregna a quasi tots els nivells gran part de les diferents opcions polítiques que actualment tenim els catalans; uns exemples d’aquesta radicalitat i etiquetatge, tan bons com qualsevol, poden ser la importància mediàtica que es dona a alguns fets que en altres circumstàncies podrien ser considerats com a menors o anecdòtics o la utilització d’un idioma o altre al Parlament segons el color polític de l’orador. Mentrestant, es nota l’aparent absència de certes opcions centrades i que fugin de la gesticulació i populisme, que malgrat que no renunciïn a cap dels seus objectius polítics, primin la política positiva i el benestar dels ciutadans a curt termini davant qualsevol altra consideració.

Malauradament, no disposem de la «psicohistòria» de «Fundació» per tal de saber quines mesures caldria prendre per escurçar aquesta crisi política, com tampoc no podem escurçar o preveure les futures crisis econòmiques, socials o polítiques que puguin aparèixer en un futur; no obstant això, de l’anàlisi anterior sí que es desprèn que és molt possible que a la Societat catalana hi hagi tot un espai polític «orfe» que vol polítiques centrades que fugin de la radicalitat i del populisme. En aquest sentit, en el moment que qualsevol formació política opti per aquest camí amb una estratègia clara i definida a mitjà termini i pugui transmetre el seu missatge de manera efectiva a la Societat, és possible que, a la llarga, s’acabi duent «el peix al cove», en el que a resultats electorals es refereix; potser no serà de manera immediata, però igual sí que ho podrà fer de manera gradual en el temps.

Penso que la radicalitat o el populisme, si bé poden ser efectius a curt termini, no ho són a llarg perquè és imprescindible que qualsevol projecte porti un missatge potent i centrat, i no només gests. Les coses ben fetes, a mitjà i llarg termini, funcionen sempre que se sàpiguen comunicar bé; els lícits objectius finals de qualsevol són assolibles si s’empra una correcta estratègia continuada en el temps. El que és impossible en un any, pot ser inevitable en períodes més llargs de temps.

Tortosa, 3-10-2021

Jordi Mulé

Economista C.E.C. núm 13147