Pragmatisme i fanatisme

Ambdues són qualitats humanes i cadascuna pot tenir la seva utilitat en certs moments; ara bé, la postura pragmàtica sempre aconsegueix millors resultats a mitjà i llarg termini mentre que la postura fanàtica només pot resultar útil en el curt termini. Vegem una reflexió al respecte.


A finals del segle XVI es va produir una vacant al tron de França, després de moltes vicissituds, els “Estats Generals” francesos van designar com a rei  Enric de Borbó, qui ha passat a la Història com a Enric IV de França. Vegem la situació de l’Europa de finals del segle XVI; la Reforma Protestant s’havia dut a terme a començaments d’aquell segle i això havia provocat diverses guerres de religió entre catòlics i protestants; cal tenir en compte que la religió tenia una posició molt preponderant en la societat de llavors, era una època en la qual la fidelitat d’un súbdit a un rei no ho era tant per afinitat de llengua o per sentiment nacional (el sentiment nacional és un “invent” del segle XIX), sinó que la fidelitat a un rei ho era en tant que el rei professés la mateixa religió que el seu súbdit, en poques paraules, un habitant del Regne de França de llavors, independentment de si parlava occità, francès o bretó, l’únic que demanava del seu rei era que aquest seguís el mateix Credo que ell, res més, i no li importava gens en l’idioma en què s’expressava.

Doncs bé, resulta que Enric de Borbó era protestant i havia sigut designat per ocupar un tron d’un regne eminentment catòlic (a França hi havia llavors una minoria protestant significativa, els hugonots, però certament era un regne eminentment catòlic). Dintre de l’ordre de les coses de llavors, l’esperable hauria sigut que el nou rei, que llavors gaudia d’un poder absolut, hagués intentat imposar el seu Credo protestant als seus nou súbdits, provocant així una nova guerra de religió, això no obstant, no va ser així, el que va passar va ser que Enric IV va abjurar de la seva fe protestant i es va fer catòlic. Diu la llegenda que, per justificar la seva decisió, va pronunciar una frase que s’ha quedat a l’imaginari col·lectiu, “París bé val una missa“.

 

Enric IV de França. Font, Wikipèdia.

A començaments del segle XIII, durant la guerra contra els càtars que els croats francs, amb la benedicció papal, van dur a terme en terres occitanes, hi va haver el setge de la ciutat de Besiers. Un cop guanyat el setge de la ciutat, els soldats croats, seguint les indicacions rebudes, es disposaven a saquejar-la i matar tota la seva població, considerada càtar i heretge. No obstant això, alguns cavallers croats van manifestar certs dubtes sobre delmar la població de la ciutat conquerida ja que, si bé és cert que llavors a Occitània hi havia càtars, també era cert que hi havia una majoria de catòlics; una altra llegenda ens explica que es van dirigir a un frare que era el delegat papal a la croada contra els càtars i li van pregunta com podrien distingir a un heretge càtar d’un devot catòlic per evitar matar qui no calia. La resposta del delegat papal, segons la llegenda, va ser lacònica, “mateu-los a tots que Déu ja sabrà escollir els seus“.

 

Setge d’una ciutat medieval. Font, Wikipèdia.

Si tornem a la primera anècdota, la postura d’Enric de Borbó es podria considerar avui en dia com a pragmàtica. El pragmatisme consisteix a prendre postures eminentment pràctiques davant de les diferents situacions que es puguin produir, però sense deixar de banda en cap moment els interessos propis; en el cas del rei protestant de França, la postura pràctica i menys conflictiva era la de canviar ell de Credo, fer-se catòlic i evitar així una nova guerra de religió, potser que pels estàndards de l’època s’hauria pogut considerar la seva postura com a poc heroica, però el cert és que això el va refermar en el poder i els seus descendents van tenir l’oportunitat d’engrandir el regne i fer-lo uns dels més importants del món de llavors, sobretot durant el segle XVII. Enric IV no va esdevenir rei des del pragmatisme, va ser pràctic i això li va anar bé a llarg termini.

La postura de la segona anècdota històrica és fanàtica, el fanatisme consisteix a voler imposar el criteri propi a qualsevol cost i sense cap negociació ni concessió, en poques paraules, es podria resumir amb la frase “si no estàs amb mi, estàs en contra meu“. El fanatisme dualitza la visió de la societat entre bons i dolents; pel delegat papal del segle XIII tots els habitants de la ciutat conquerida eren dolents i mereixien la mort, li era igual si realment eren heretges o no, havien de morir igualment. La postura fanàtica pot ser útil en el curt termini, per exemple, per prendre el poder amb un cop de mà decidit, però genera molts problemes a mitjà i llarg termini, car la dualització multiplica els enemics i fa molt difícil “ampliar la base” dels partidaris.

Un dels defectes del fanàtic rau en pretendre sempre tenir tota la raó i en no acceptar crítiques, ja que ell sempre ho fa tot bé i millor que els altres. El pragmàtic sí que accepta crítiques i es mou sempre valorant les situacions i decidint d’acord amb el que consideri millor, s’adapta a la situació i aconsegueix així, a poc a poc, portar les coses al seu terreny. Com podeu veure, ambdues postures poden tenir beneficis en certs moments, però la postura pragmàtica és la que, en la meva opinió, millors resultats pot donar, sobretot, si es vol construir quelcom sòlid i durador en el temps.

Evidentment, la Societat actual no té els mateixos valors ni és la Societat dels segles XIII o XVI, només faltaria, això no obstant, els dos exemples descrits em serveixen per il·lustrar “grosso modo” la situació actual. El pròxim mes de febrer hi haurà eleccions a Catalunya. Venim d’una legislatura en què, per motius ja prou coneguts per tots, les postures al Parlament han estat enfrontades i en la qual la iniciativa parlamentària s’ha vist molt condicionada per tal situació. Per acabar-ho d’adobar, apareix la pandèmia que ho complica tot i que ha afectat i molt, a més de la Salut, la llibertat de les persones, la seva mobilitat i  la seva tranquil·litat econòmica, agreujada, a més, per certs errors en algunes polítiques dutes a terme sense valorar prou bé, crec, els seus efectes. En Política ja sabem tots que hi ha diferents opcions per votar i que cal tenir-les a totes en consideració; tanmateix, en la situació actual, si la pregunta és sobre si votar a una opció més fanàtica o a una opció més pragmàtica, jo penso que, sens dubte i sense oblidar valorar també l’acció de govern duta a terme, ara caldria votar l’opció més pragmàtica. És el pragmatisme el que ara ens fa falta per tal de, entre tots, poder superar la situació actual i és aquesta postura la que es pot adaptar millor a les diferents dificultats que puguin sorgir; jo crec que és el moment d’aparcar una mica certes maneres de pensar, de ser pragmàtics, de ser útils a la Societat i d’ajudar-la a millorar, tanmateix, sense deixar de banda els propis ideals. Més endavant, quan se superi la pandèmia i tornem a la situació “normal”, ja tornarem als debats d’abans.

En poques paraules, si bé és cert que partim d’un passat recent en què el debat de les idees a Catalunya passava gairebé per dos pols oposats, potser la postura pragmàtica sigui la millor ara mateix per ajudar la nostra Societat i tenir projecte a mitjà i llarg termini. Parafrasejant un antic President, “ara no toca” ser fanàtics, toca ser pragmàtics.

Tortosa, 28-11-2020

Jordi Mulé

Economista C.E.C. núm 13147.

Què en penseu? / ¿Qué pensais?

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s