L’Economia és una ciència social que, en el fons, tracta bàsicament d’un sol concepte, l’intercanvi. Vegem alguns conceptes bàsics, com l’oferta i la demanda i els mercats.
Dir que l’Economia es resum en un sol concepte, l’intercanvi, potser sigui un tractament excessivament simplista, i segurament pugui ser rebatut per molts economistes teòrics, però ningú pot dubtar que quan es va inventar l’intercanvi de béns, es va inventar l’Economia.
Conceptes bàsics d’Economia.
I això és així perquè allò fonamental que defineix l’Economia és l’intercanvi; actualment intercanviem béns i serveis per diners, i cal tenir en compte que els diners no deixen de ser un bé econòmic d’intercanvi universalment reconegut. Tan reconegut és, i el seu valor tan universal, que qualsevol cosa susceptible de ser intercanviada pot ser valorada en termes d’unitats monetàries. Així, doncs, una definició senzilla de bé econòmic podria ser la de qualsevol cosa material o immaterial susceptible de ser intercanviada i el valor de la qual pugui ser traduït en termes monetaris; en poques paraules, qualsevol cosa pot ser susceptible de convertir-se en un bé econòmic, només fa falta que algú la posseeixi i que hi hagi algú disposat a adquirir-la i a canviar-la per diners o qualsevol un altre bé.Va haver-hi una època en què érem bàsicament caçadors-recol·lectors, en aquell moment l’Economia que imperava era bàsicament una economia de subsistència, això és, tant necessito menjar, tant caço o recullo. Va ser una època en la qual el ritme de l’Economia el marcava la fam de la família o la tribu a la qual calia alimentar, quan hi havia gana hi havia un bon motiu per anar a caçar o a recol·lectar. No obstant això, els temps van canviar, posteriorment va haver-hi una altra època en la que algú va inventar la manera de produir béns, aliments bàsicament, es va inventar l’agricultura i la ramaderia i llavors, per art de màgia, van aparèixer els excedents.Una de les característiques de l’agricultura és que aquesta normalment depèn de la zona de producció, això és, hi ha terrenys propicis per a un tipus de cultiu i, a banda, aquests són normalment estacionals. Per aquest motiu les collites creaven sobrants de producció, s’acabava produint molt més del que la família o tribu necessitava per a la seva subsistència. Sobrava producció però sempre feien falta altres coses que, o bé no es produïen al territori de l’agricultor, o bé aquest no tenia la capacitat de produir-les. Aquesta necessitat d’adquirir productes que, d’una altra manera, seria difícils d’aconseguir, va ser el que va donar lloc als primers intercanvis i, de retruc, a l’Economia. Amb els intercanvis, uns productors amb certs excedents intercanviaven productes a uns altres amb altres excedents, s’havia inventat l’Economia d’intercanvi, d’allí a l’Economia monetària només quedava un pas, n’hi va haver prou que tots es posessin d’acord en acceptar universalment com a valor d’intercanvi per adquirir qualsevol bé un cert bé en qüestió, els diners, per que l’Economia d’intercanvi es convertís en una Economia monetària, i així ha estat fins avui.
La llei de l’oferta i la demanda.
Amb els primers intercanvis els béns de producció van passar a ser béns econòmics que podien ser valorats. Potser al principi una vaca valgués el que una ovella, però segur que, aviat, la situació va canviar, i el valor de cada bé econòmic va quedar determinat per les vicissituds del moment; en un any de males collites, segurament un quilo de blat fos més valuós que en un any d’abundància. De la mateixa manera, encara que hi hagués hagut males collites, si ningú estava interessat a adquirir el blat, el valor del mateix no pujava. S’havia inventat la Llei de l’oferta i la demanda.
La Llei de l’oferta i la demanda, és una de les lleis bàsiques en Economia, una cosa així com un axioma, una llei fonamental. Aquesta Llei ve a dir que, quan un bé econòmic és molt abundant i el mercat està ple d’ell, o, el que és el mateix, quan hi ha molta oferta d’aquest bé, normalment el seu valor baixarà. A l’inrevés, si hi ha molta gent interessada a adquirir-ho al mateix temps, és a dir, té molta demanda, el seu valor augmentarà.
Per tant, si usem unes matemàtiques senzilles, diríem que l’oferta és una funció matemàtica que relaciona la quantitat d’un bé i el seu preu i que és representable gràficament com una corba en la qual el preu del mateix baixa en augmentar la seva quantitat disponible. A l’inrevés, la demanda seria una funció matemàtica que també relaciona la quantitat d’un bé i el seu preu, però en la qual el preu del mateix augmenta en augmentar la quantitat demandada. Allí on es troben les corbes de l’oferta i les corbes de la demanda d’aquest bé és on es troben el preu i la quantitat d’equilibri de mercat, el punt en el qual tota la quantitat oferta s’iguala a la demandada i amb el preu que fa que aquestes s’igualin. És tan simple o tan complicat com això.
No obstant això, tornant al tema de reduccionisme que ja vaig comentar era inherent a tota ciència social com l’Economia, el model de l’oferta i la demanda abans descrit està tremendament simplificat, doncs es basa en el supòsit, fàcilment rebatible, que la reacció del productor i el consumidor seran instantànies en el temps a qualsevol variació sobtada en el preu o en la quantitat produïda, cosa que és fàcil de suposar que no es dóna en la vida real, doncs existeixen retards entre els fets. Així, per exemple, una baixada brusca en la producció de petroli no portarà de seguida a una pujada o baixada del mateix, primer perquè tot succés econòmic porta un temps de retard, però també perquè el model simplificat pressuposa també que no hi ha excedents guardats, sinó que tota la producció es ven o es compra de manera instantània, és a dir, que no existeixen reserves ni excedents.
De totes maneres, la llei de l’oferta i la demanda és la llei universal que explica com es determinen els preus dels béns, serveix en el dia a dia i en totes les transaccions econòmiques que es van produint. La podem notar per tot arreu, per exemple, en els preus que tenen alguns béns nous i escassos i en com canvien els seus preus a mesura que aquests béns es van convertint en béns d’un ús més generalitzat; una mostra d’aquest fet podrien ser les tabletes i l’evolució dels seus preus a mesura que el mercat s’ha anat inundant de tabletes. Allò que fa dos anys era novament car, avui dia s’ha tornat avorridament barat.
Els mercats
Tot bé econòmic necessita d’un lloc físic o virtual en el qual els seus intercanvis es produeixin i el seu preu es determini. Per mercat no hem d’entendre només un lloc concret on unes persones ofereixen els seus productes a unes altres, que els compren, sinó que hem d’entendre el mercat d’un bé com aquell espai físic o virtual que aglutina la totalitat dels productors d’un ben econòmic concret i la totalitat dels consumidors del mateix, a més de tots els actors que puguin haver-hi en el camí del bé entre el productor i el consumidor i a totes les seves transaccions. D’aquesta manera, per exemple, al mercat global del cítric, d’una banda hi ha els agricultors i per l’altre els consumidors, però al mig hi ha tot un seguit de intermediaris, majoristes i minoristes, i cadascun dels constitueix un submercat que pot ser estudiat de manera independent. Ja des dels primers temps de la Ciència Econòmica es van anar classificant els diferents tipus de mercats, segons el nombre d’operadors que intervenen en els mateixos. La classificació més usada és la que fa referència als productors que operen al mercat d’un bé, i és “grosso modo”, la que segueix:
- Monopoli: En aquest tipus de mercats només hi ha un productor pel bé estudiat. Es tracta d’una situació ideal per a aquest productor, doncs pot fixar preus amb comoditat i, al no haver-hi alternativa, els consumidors no podran fer una altra cosa que pagar el preu que el monopolista els imposi i que és l’únic que els pot subministrar tal bé. El benefici, en aquest cas, és el màxim per a aquest productor.
- Duopoli: Semblant al monopoli, però amb dos competidors que es reparteixen el pastís del mercat d’un bé. Els preus continuen molt alts i més si tots dos competidors arriben a un acord o “trust” i es reparteixen el mercat com vulguin.
- Oligopoli: Pocs competidors que es reparteixen el mercat d’un bé, encara és fàcil l’acord entre aquests per fixar quantitats i preus.
- Competència monopolística: Molts competidors al mercat del mateix bé, els preus finals són més baixos que en els tipus anteriors, ja que l’acord de preus és més difícil. Es tracta del cas més freqüent en la vida real.
- Competència perfecta: Molts competidors i sense capacitat per influir al mercat d’un bé. Hi ha tants competidors que, si un intenta baixar preus, de seguida li seguiran els altres, anul·lant el seu avantatge. La competència perfecta és una situació teòrica en la qual, al final, el preu d’equilibri és el més favorable per al consumidor, però en la qual el benefici possible per al productor és el més baix, o gairebé zero.
De la mateixa manera, segons el poder de l’altra part, el comprador o consumidor, es pot parlar de monopsomi o d’oligopsomi, segons aquest sigui l’únic comprador o aquests en siguin molt pocs i, per tant, controlin el mercat i als productors.
Per tant, una empresa monopolística no hauria de tenir problemes.
En teoria, clarament, no. Maximitza el preu de venda i, per tant els seus ingressos. No obstant això, la legislació internacional vigila molt d’a prop les pràctiques monopolístiques amb lleis adequades a la lluita contra aquestes, i també vigila molt d’a prop els acords de fixació de preus, mitjançant les anomenades lleis anti-trust; les notícies últimament van farcides de notícies de sancions i multes per pràctiques monopolístiques o de trust, com les recents sancions milionàries contra certs bancs per la fixació arbitrària del tipus d’interès interbancari, o índex Euríbor.
Per tant, quedaria clar que el poder de mercat d’un productor és directament proporcional al nombre de competidors que té al mercat d’un mateix bé econòmic. A més competència, major poder de mercat, a menys competència, menor poder de mercat. Encara que hi hagi moltes lleis i normes tendents a evitar el poder de mercat, aquest continua existint d’una o una altra forma, per exemple, els països productors de petroli i l’OPEP es podria considerar un oligopoli o, un altre exemple, que encara avui dia el mercat de les operadores de telefonia mòbil a Espanya es pugui considerar, segons com ho mirem, un oligopoli, només cal mirar els preus i les ofertes d’una o una altra companyia i comparar-los, però això ja és una altra qüestió.
Economía en deportivas 