Els xecs i els pagarés són documents canviaris extensament utilitzats. Els dos constitueixen ordres de pagament i són molt importants en moltes transaccions econòmiques. Es podria dir que a Espanya són majoritàriament utilitzats per empreses, si bé també per moltíssims particulars i són un mitjà de pagament molt popular en molts països del món, on difícilment es concep un compte corrent que no tingui el seu corresponent talonari. En aquest post, el dotzé de la sèrie dedicada als «productes bancaris» no es pretén explicar el que és un xec o un pagaré, per a això està l’anterior post «productes bancaris VII. Documents canviaris«, sinó simplement explicar com funciona el servei de talonaris de les entitats i les diferències entre dos tipus de documents que de vegades presenten formats molt semblants, però que en realitat són radicalment diferents, els xecs i els pagarés de compte corrent.

Els talonaris

També coneguts com «xequeres», no són una altra cosa que una col·lecció de xecs o pagarés correlatius en la seva numeració i presentats en un format semblat al d’un llibre del que es poden anar separant cadascuna de les fulles, que constitueixen cadascun dels documents individuals. El número de fulles depèn de cada entitat bancària, però són usuals els talonaris de deu, vint-i-cinc o cinquanta documents; també existeixen talonaris «de paper continu», usats per empreses, que són aptes per emetre gran nombre d’aquests documents en impressores informàtiques i que poden ser de cent, dos-cents o més documents.

Cada talonari acostuma a portar una fulla al final on podrem apuntar el document que expedim, el seu import i la data. També hi ha molts talonaris que, quan queden pocs documents per arribar al seu final, normalment incorporen un imprès de sol·licitud del següent talonari, així mai ens quedarem sense servei. Cal ressenyar que, com cada document està numerat, el simple fet de pagar un xec la numeració del qual sigui de les del final del talonari, en moltes entitats ja provocarà la renovació automàtica del mateix; o sigui, que no ens quedarem mai sense xecs.

Per què talonaris de pagarés?

Tal com s’indicava abans, no es tracta de parlar dels dos tipus de documents de manera formal ni tècnica, però sí que cal fer un petit incís de tipus legal. Fins a la Llei Canviària i del xec 19/1985, els pagarés eren documents recollits en el Codi de Comerç de 1889 i que havien quedat en desús, doncs les característiques del xec d’abans de la Llei de 1985 havien convertit a aquests documents en obsolets. Ara bé, la Llei de 1985 va incorporar algunes millores respecte als xecs, com, per exemple, es va eliminar l’anterior nom de «taló» pel de «xec» o, més important, es va eliminar l’obligatorietat de respectar la data d’emissió del xec com a data de pagament del mateix; és a dir, a partir de la reforma, qualsevol xec es pagarà «a la vista»; és a dir, que es pot presentar al cobrament quan es vulgui.

Va ser per això que es va rescatar de l’oblit la figura del pagaré i aquest va començar a proliferar; el pagaré es podria definir com una lletra de canvi acceptada en la qual el lliurador coincideix amb el lliurat, gairebé tot la resta és igual, inclòs l’obligatorietat de presentar el document al cobrament al venciment del mateix. Com, al contrari que les seves germanes, les lletres de canvi, no hi ha un format predefinit perquè un document pugui definir-se com un pagaré, de seguida es va veure que aquests documents era ideals per poder suplir aquesta característica que els xecs havien perdut, així, ja teníem una altra vegada documents per poder pagar en la data en què un volgués.

És precisament perquè no hi ha un format o grandària predefinida per als pagarés (si que hi ha requisits de tipus legal, com l’esment de la paraula PAGARÉ en el cos del mateix, i unes altres), que avui dia circulen pagarés que semblen xecs i que són processats pel mateix sistema de compensació de xecs del sistema bancari i altres pagarés que són format lletra o format rebut i que entren pel mateix procés que en les entitats s’usa per fer circular lletres i rebuts. Això no deixa de ser un contrasentit, doncs tan pagaré és un tipus xec que un altre tipus lletra, però així és.

Tinc un xec davant, com sigues si es tracta d’un xec o un pagaré?

Si els volem distingir de manera fàcil, hi haurà prou només si observem dos detalls:

1-Si el document indica «pagui’s per aquest XEC«, serà un xec; si existeix la paraula PAGARÉ, serà un pagaré.

2-Si s’indica expressament un venciment, serà sempre un pagaré.

Algunes diferències pràctiques:

1-Existeixes pagarés «no a l’ordre«, aquests documents teòricament no es poden endossar, cedir a un tercer, i, per això, si els ingressem en el nostre compte o els descomptem no haurem de liquidar timbres, però perden aquella força executiva (igual al de les lletres acceptades) que els dóna la llei 19/85 canviària i del xec.

2-En cas d’impagament d’un xec o pagaré, els terminis de protest notarial, en cas de ser necessari (veure Productes bancaris VII) són diferents, cinc dies hàbils per al pagaré (com les lletres de canvi) i, segons indiqui l’article 147 de la Llei Canviària, per al xec.

3-Si tenim a les nostres mans un pagaré, obligatòriament haurem de respectar el seu venciment abans de cobrar-ho, mentre que si tenim un xec ho podrem intentar cobrar quan vulguem.

4-Un pagaré format xec pot ser descomptat igual que una lletra de canvi. En cas d’impagament, el procediment és el mateix que el d’una lletra de canvi acceptada; no així en el cas del xec, que no es pot descomptar.

5-Un pagaré «format xec» pot ser pagat per finestreta al banc, tret que no estigui barrat, en canvi, un pagaré «format rebut» no pot ser pagat per finestreta. Aquest no deixa de ser un altre contrasentit, doncs tan pagaré és un com un altre.

6-L’acció executiva en cas d’impagament en els dos casos seria la mateixa, doncs els dos són títols canviaris. El que canvia són els terminis de protest notarial, només en el cas en què aquest hagi de fer-se (el protest s’ha d’incloure com a clàusula «protesto notarial» en el cos del document, si no, no és necessari). En cas de no indicar-se res (la majoria), el pagaré funcionarà com una lletra acceptada «amb despeses», és a dir, declaració substitutòria de protest de l’entitat lliurada prèvia a la reclamació; en el cas del xec, aquest és sempre «sense despeses», per la qual cosa procedirà la reclamació sense més.

(versión en castellano, aquí)

Jordi Mulé
Col·legiat C.E.C. núm. 13147