Actualment s’està commemorant el centenari del començament en 1914 de la Gran Guerra, o també coneguda com a Primera Guerra Mundial, conflicte que certament va ser l’última de les guerres «a l’antiga» i la primera de les «guerres modernes». Després d’aquest conflicte, gens va tornar a ser el que era abans, el nefast Tractat de Versalles que li va posar fi amb prou feines va posposar el següent conflicte, que va esclatar en 1939, només deu anys després de la Gran Depressió i que va ser bastant més atroç que l’anterior. Després de la Segona Guerra Mundial, l’any 1945, va aparèixer un nou món polaritzat en dos blocs antagònics, el món havia canviat en els trenta anys transcorreguts entre el començament de la Primera Guerra i la fi de la Segona.

Les crisis econòmiques, els canvis socials i els conflictes de tot tipus sempre acostumen a anar interconnectats i de vegades es pot seguir bastant bé el què és causa o conseqüència de què. Si no hi hagués hagut Primera Guerra Mundial, segurament els anys vint no haurien estat tan especulatius i la crisi posterior no hagués existit, per la qual cosa l’època dels règims totalitaris i el posterior conflicte mundial tampoc no haurien arribat, i així podríem seguir fins avui. Encara així, cal fer notar que, quan més enrere en el temps mirem, la successió d’esdeveniments és cada vegada més espaiada en el temps. De fet, és com si en els últims temps la Història s’estigués accelerant a un ritme frenètic. La successió d’èpoques de bonança, crisi, conflictes, canvis socials, recuperacions, bonances, més crisis, més canvis socials, i etcètera, que al segle XX portaven dècades, en aquest moment porten anys i, fins al segle XVIII, portaven segles. Recordo haver estudiat el tema «la crisi del segle XVII» a l’assignatura d’Història Econòmica a la Facultat d’Empresarials de Reus, és a dir, una crisi que va durar un segle, cent anys. Pensar en això em fa feredat i em fa gràcia alhora, no em puc ni imaginar avui dia com serà la vida dins de cent anys, en canvi, al segle XVII ho podien imaginar fàcilment, seria més o menys com la vida que portaven en aquest moment, i que havia sigut igual que la que havien tingut els seus avantpassats, ni més ni menys.

EL canvi social conseqüència de la crisi actual ja s’està operant, es diu Societat de la Informació i s’instrumenta mitjançant les xarxes socials. En 2007, abans de la crisi actual, pràcticament ningú havia sentit parlar de Facebook o Twitter i  avui dia estan dins de les nostres vides i, de fet, constitueixen un canal de notícies a l’instant del que succeeix en qualsevol part del món, més que molts mitjans de tipus «tradicional». Actualment, volem la informació al minut i no podem esperar l’endemà per comprar el diari i assabentar-nos de les notícies o fins a la nit per veure el Telenotícies. Internet i les xarxes socials ens permeten veure el que desitgem, quan ho desitgem, i a l’instant.

Però clar, si la informació és instantània i qualsevol pot accedir, el poder de l’Opinió Pública s’incrementa i moltíssim; a tots ens indigna assabentar-nos de depèn de quines notícies i, per això, es crea un estat d’opinió propens a un canvi d’estructures que dugui a una organització política i econòmica més transparent. En poc temps anirem veient canvis que portin a més transparència i més eficiència en tots els àmbits, inclòs el polític, és qüestió de temps; i no oblidem que la història s’accelera, si l’horitzó temporal d’un segle és una eternitat, deu anys avui és moltíssim temps i cinc anys, qui sap.

Qualsevol telèfon intel·ligent dels quals portem en la butxaca és una porta oberta al Saber Universal, però aquest fenomen no està exempt de riscos, a Internet trobem tot el bo i també tot el dolent, cal saber triar bé. Quantes vegades me’n recordo del gran escriptor i divulgador científic, Isaac Asimov, quan imaginava a les seves obres una «Enciclopèdia Galàctica», a la qual tothom podia accedir des de qualsevol lloc i consultar tot el saber humà. Si Asimov, a l’igual que Jules Verne, ens poguessin observar, s’adonarien de fins a on van profetitzar amb les seves novel·les, però també s’atemoririen del poder que tenim tan immens com per canviar radicalment la nostra societat en pocs anys.

Ja ho va dir Bob Dylan amb la seva cançó «The times they’re a-changing»:

If your time to you
Is worth savin’
Then you better start swimming
Or you’ll sink like a stone
For the times they are a-changing

Que, traduït, seria:

Si el temps és per a vosaltres alguna cosa que
mereix la pena conservar,
llavors millor que comenceu a nedar,
o us enfonsareu com una pedra,
perquè els temps estan canviant.

Versión en castellano, aquí.