Els de la meva generació vam viure una època en la qual, si volies quedar amb algú, ho havies de fer via telèfon fix; quan arribaves al lloc de la cita i l’altra persona feia tard, et tocava esperar-te sempre amb aquell punt d’angoixa, perquè si la cita era amb algú que t’agradava, hi havia el risc de patir el que es deia un «plantón«; en qualsevol cas, quan sorties de casa les probabilitats de comunicar-te amb qui fos baixaven dràsticament si no tenies alguna cabina a prop. Encara així les trobades es feien i disfrutàvem de la companyia dels altres, la comunicació era cara a cara.

També recordo els meus pares posant-se les mans al cap en rebre la factura del telèfon fix; «nen, quan truquis digues lo just«, o bé, «que et truquin a tu!«, o també, «que no heu quedat abans?«. No deixa de ser una cruel ironia, a vegades penso que si els nostres pares comparessin el que paguem avui de telèfon amb el que pagàvem abans no només es posarien les mans al cap, sinó que penso que s’hi posarien metafòricament els peus i tot. Anem a veure, avui dia paguem mòbil, bonus d’internet al mòbil, ADSL, fix, televisió, targetes prepagament, me’n deixo alguna? Segur que sí.

I és que avui dia és tot massa fàcil; si quedes amb algú i fa tard, li fas un whatsapp; no content amb això, en tornar a casa tornes a comunicar i envies fotos, enllaços i d’altres coses; després, penges al facebook la meravellosa foto de la trobada i durant la mateixa estàs interactuant a la xarxa. Vaja, que avui dia estem interactuant amb tothom quasi que menys amb la persona que tenim davant. De fet, no és inhabitual veure grups de gent als llocs més ocupats amb els seus smartphones que amb les persones del voltant.

A vegades enyoro aquella època en què les trobades es gaudien d’altra manera i on depeníem del fix i la paciència. On les notícies es llegien en premsa tranquil·lament i no mitjançant enllaços virals a les xarxes socials. Temps en els que tant ens haguessin fet molts dels escàndols reals o suposats que cada dia ens bombardegen a les xarxes i on una cadena només podia ser de metall i no d’e-mails. Però, ja se sap, el progrès és el progrès, no?