Vivim sovint immersos en les nostres coses del dia a dia, les nostres ambicions i els nostres objectius personals i laborals. Estem en una societat eminentment egoista i, de fet, de manera inconscient tendim a pensar que som el centre de tot, que les nostres coses són més importants que les dels altres.

La veritat és que el món funciona totalment a part del que desitgem o opinem, simplement és indiferent a nosaltres i les nostres inquietuds. Encara així, cada persona és un tresor únic i irrepetible, cada ser humà que ens deixa s’endú tot un seguit de records, coneixements, defectes i virtuts. Cadascú de nosaltres és un petit univers.

I és en aquest univers individualista i egoista on encara hi ha casos encomiables de generositat. Gent que, en un moment donat, decideixen dedicar llur temps lliure a millorar la qualitat de vida dels altres. El curiós del cas és que aquestes persones ho fan de manera silenciosa, sense cridar l’atenció i lluny del món materialista, però allà estan, fent tasques vitals i arribant allà on les nostres institucions no hi poden o no hi volen arribar.

En els moments que ara vivim és precisament quan postures com aquestes mereixen tot el meu reconeixement; parelles que adopten o acullen infants o que decideixen ampliar la família més enllà del típic i tòpic de “la parelleta”, voluntaris en tota mena d’activitats socials, persones que imparteixen formació gratuïta, persones que transmeten llurs coneixements de manera oberta i moltíssims més casos; en definitiva, totes aquelles persones que, de manera conscient o no, “estimen el pròxim”.

He escrit molts posts sobre economia, història o actualitat, tot això no deixa de ser mundà. Permeteu-me presentar-vos avui aquest sobre un dels motors del nostre món i moltes vegades oblidat, la generositat.

Dedicat als meus estimats amics Albert i Anna, que en aquests moments estan ampliant la seva família. Una abraçada