Recordo llegir de petit un llibre que hi havia a casa dels meus pares, un d’aquells que donaven per Sant Jordi si hi ingressaves cinc mil de les antigues pessetes, anomenat «Història de Catalunya» i que relatava amb text i imatges els fets succeïts entre 1900 i 1932.

La veritat és que el llibre era d’allò més interessant, hi abundava el material gràfic; imatges de la Barcelona de començaments del XX, la Setmana Tràgica, la Mancomunitat, l’anarquisme i l’Estatut de Núria de 1932.

Al respecte de l’Estatut de Núria de 1932 recordo la gràcia que em va fer llegir l’auca que es va publicar a «l’Esquella de la Torratxa». Deien les primeres vinyetes de la mateixa una cosa així com «rodontxó, gros i panxut, va anar a Madrid l’Estatut. Una volta discutit, es torna petit, petit». Segurament algú farà una mitja rialla, i és que la història acostuma a repetir-se.

A la nostra terra, aquesta història s’ha produït més d’un cop. Va passar amb la primera República, on es demanava un Estat Federal i això era a l’últim terç del segle XIX. I és que aquest és un tema recurrent que ja fa massa temps que dura, sense que sembli que mai hi hagi hagut una voluntat real de superació i de disseny definitiu d’un encaix que satisfaci tothom. O, al menys, les solucions aportades no han sigut definitives.

D’altra banda, hi ha la postura contrària, la unitarista i que també ha tingut diverses oportunitats durant el mateix període, durant començaments del XX, amb el partit Radical de Lerroux, quan la «dictablanda» de Primo de Ribera, obviant expressament la dictadura de Franco, doncs em refereixo a postures democràtiques o, al menys, no massa totalitàries. I és que la visió de «un poble, un estat, una llengua» prové de la Revolució Francesa i dels ideals romàntics. Un exemple d’Estat unitari podria ser França, que partia igualment d’una munió de pobles i llengües sota el mateix rei i va esdevenir un estat centralitzat i unitari que, a la seva manera, funciona prou bé.

El debat a l’Espanya actual està obert. Ja es va intentar solucionar amb la Constitució de 1978; llavors van trobar la fórmula magistral, anomenada «nacionalitats històriques» . L’error en el meu parer va ser després, i es diu «cafè per a tots«. Creant autonomies innecessàries en zones que no ho demanaven es va aconseguir un estat descentralitzat però enormement burocratitzat.

Segurament hagués sigut més eficient crear només tres autonomies, les històriques, amb competències clares i blindades i amb presidents amb rang de ministre, i deixar la resta del territori com a «dret comú». Llàstima que llavors es perdés l’oportunitat i guanyés la voluntat de no fer diferències versus el disseny eficient, i és que en aquest país sembla que parlar de certs temes sigui tabú. De totes maneres, modificar el sistema avui seria política-ficció; ningú s’atreviria avui a fer una reforma tan radical perquè simplement seria inviable i crearia infinitud de problemes. Crear el sistema va ser fàcil, però va primar el «no fer diferències» versus donar estructures als territoris que històricament les demanaven i mantenir un sistema comú als que no ho demanaven.

Per tant, en la meva opinió urgeix una solució definitiva que satisfaci a tots. Tan als que pensin en la descentralització, la sobirania o l’unitarisme. I això cal fer-ho ja; doncs aquest debat ja fa massa temps que dura i realment ens distreu d’allò que realment ens cal fer. Encara avui desitjo veure una mica de claredat en les declaracions dels polítics dels dos bàndols, i una voluntat d’entesa però veig les postures molt allunyades. Fins quan?