Al segle XX, després de la Primera Guerra Mundial, es va produir un període d’eufòria econòmica motivada per diversos factors; les reparacions de guerra que els perdedors abonaven als Aliats, sumat a la reconstrucció d’Europa i a l’auge de la llavors nova indústria automobilística va produir una eufòria econòmica coneguda com “els feliços anys vint“.

Durant aquest període es va produir una bombolla especulativa sobre la cotització dels valors en Borsa que es va punxar de cop a l’octubre de 1929, arrossegant amb ella a gran part dels bancs d’Estats Units, arruïnant a milers d’inversors i sumint, primer a EUA i després a Europa, en una gran crisi econòmica que coneixem com la Gran Depressió.

Si seguim llegint els llibres d’història, podem veure com la gran crisi va produir com a conseqüència disturbis socials que els governs democràtics d’alguns països, bastant febles, no van poder abordar de manera efectiva. Això va fer que molta gent veiés en els partits d’índole totalitària un mitjà per tornar a l’ordre; com és sabut, és en èpoques de crisis quan el missatge populista té més èxit, normalment perquè aquestes postures acostumen a oferir solucions aparentment fàcils a la ciutadania a força d’atacar certs col·lectius als quals es culpa de tots els mals. Va passar a Alemanya, on el petit partit nazi va guanyar les eleccions de 1933, i a partir de llavors es va començar a fomentar la indústria armamentística i es perseguí el col·lectiu jueu; l’economia es va reactivar però aviat va tenir la necessitat d’usar aquest material de guerra acumulat per poder-ne fabricar més; la ideologia nazi tenia la seva recepta per a això, es deia l’ “espai vital” del poble alemany. Bàsicament consistia que el poble alemany es creia en el dret d’envair i eliminar els pobles que considerava inferiors per colonitzar els nous territoris amb alemanys. Les ànsies expansionistes alemanyes derivades de la filosofia de l’ “espai vital” va portar la culta Alemanya a annexionar-se Àustria i la part alemanya de Txecoslovàquia perquè parlaven alemany; poc després es va annexionar el poc que quedava de Txecoslovàquia i va fixar la seva mirada a Polònia, on hi havia zones que havien estat Alemanyes; la va envair i així va començar la Segona Guerra Mundial. La bogeria expansionista no va frenar amb això, i els milions de morts de la major guerra de la història donen fe d’això. Va passar també al segle XVII, una gran crisi econòmica va produir una guerra a Europa, que va ser la Guerra dels Trenta anys i hi ha molts més exemples.

Algú es preguntarà el per què de començar aquest nou article amb una llarga introducció històrica quan normalment parlo de política o economia. Això és així perquè no es pot conèixer bé la història sense conèixer l’economia i crec que, actualment, i sense adonar-nos, vivim en situacions similars. Tenim una crisi derivada d’una bombolla financero-immobiliària que a Espanya ha portat a conseqüències dramàtiques. La crisi ha començat als Estats Units, com la de 1929, i s’ha estès a Europa a causa de la globalització. Les diferències són que la del 29 va ser borsari i l’actual ha estat immobiliària i que actualment tenim mesures macroeconòmiques per lluitar contra els efectes de la crisi que en els anys trenta es desconeixien, com els subsidis d’atur, etc.

Però hi ha un col·lateral preocupant, que no és un altre que, encara que les mesures de tipus social atenuen parcialment els efectes de la crisi, la frustració que es genera en la societat i en la generació que més la pateix té conseqüències difícils de preveure. Això és tan així que els missatges populistes tornen a calar en la societat; passa en alguns països d’Europa amb alguns partits ultres i xenòfobs i pansa a Rússia, que s’aprofita de la feblesa del govern d’Ucraïna després de la «Revolució Maidan» per recuperar Crimea, un territori poblat per russos que va quedar a Ucraïna després de la desintegració de la URSS i ja veurem què passa després amb l’est d’Ucraïna, de llengua russa. Algú veu alguna similitud amb el que va passar en els anys trenta?

Les crisis sempre produeixen febleses que són aprofitades per oportunistes polítics; si un llegeix la història una mica entre línies, s’adonarà que els canvis de règim, revolucions i altres es produeixen gairebé sempre en aquests moments. De fet, tinc la ferma convicció que els motius de les hostilitats humanes sempre són econòmics o polítics, mai romàntics; és a dir, si un té la vida assegurada, qui en el seu sa judici es fica en embolics que només empitjorarien la seva situació? La nostra responsabilitat és aprendre dels errors passats, treballar per solucionar les crisis i evitar caure en el que sembla fàcil i que tants problemes crea a la llarga; evitem doncs avivar les picabaralles històriques, el populisme i la desraó.