Versión castellana, aquí.

Estem vivint una època històrica en l’econòmic i social; la crisi actual ha tingut unes causes més o menys sabudes per tot el món, però també està tenint conseqüències de tota índole. A una d’aquestes conseqüències em vull referir en aquesta nova sèrie de post, a la qual m’he pres la llibertat d’anomenar «la Revolució Bancària«.

Anem a repassar les situació del sistema financer abans de la crisi; d’una banda teníem als Bancs, per un altre a les Caixes d’Estalvi, i per un altre a les Cooperatives de Crèdit i Establiments Financers de Crèdit;  en aquest article parlaré del primer i segon grups. Respecte els bancs, si som bons observadors veurem el següent, si bé és cert que bancs que operin actualment a Espanya n’hi ha i bastants, es poden comptar amb els dits de la mà els que realment tenen un pes específic i són coneguts pel gran públic. Una altra cosa que podrem notar és que el nombre de bancs pràcticament no ha canviat des del principi de la crisi; puntualitzo, es podria argumentar que també s’han venut bancs a altres bancs, però cal tenir en compte que aquests eren filials d’alguna entitat rescatada o eren petites entitats amb  problemes; si obviem aquests detalls, veurem com el nombre de bancs que actualment opera és molt similar a l’escenari d’abans de la crisi. De fet, el sistema de bancs ja va escometre la seva reestructuració durant els anys setanta i vuitanta, partia d’un escenari tan atomitzat com el de les Caixes d’estalvi i, a força de fusions i adquisicions va anar creant empreses cada vegada més solvents, gestionades per banquers professionals i amb un negoci diversificat.

En canvi, la situació varia dràsticament si mirem el segon gran grup de les entitats financeres, les caixes d’Estalvi. Abans de la crisi operaven unes quaranta-cinc caixes la figura jurídica de les quals no quedava excessivament clara, uns les assimilaven a fundacions, uns altres les assimilaven a un patrimoni destinat a donar crèdit i obra social. És a dir, mentre un banc té una forma, estructura i personalitat jurídica d’entitat mercantil amb tot el que això comporta, resulta que una caixa no tenia accionistes als quals donar comptes, a més, un gran tant per cent dels seus beneficis s’havien de destinar a obra social i la llei les situava en l’òrbita de la Comunitat Autònoma de torn, cosa que provocava que en alguns casos no operessin amb la total independència del sistema polític que seria desitjable. La grandària de moltes d’elles feia que, a llarg termini, poguessin tenir algun problema que un altre a causa de la globalització econòmica, a la feroç competència i a l’estrenyiment dels marges i a això cal sumar la brutal expansió que algunes van tenir fora del seu territori d’origen aprofitant el «boom del totxo», amb creixements anuals en la partida de préstecs de clients difícilment sostenibles a llarg termini.

D’altra banda, es diu que el nostre país està excessivament bancaritzat; el model imperant a les nostres ciutats i pobles és pràcticament el d’una oficina bancària a cada cantonada; és a dir, s’ha optat tradicionalment per un model de banca de proximitat, sobretot des dels anys setanta, amb un gran nombre d’oficines bancàries i entitats competint entre elles en la mateixa localitat. La situació es va exagerar en el moment en què un país que havia fet una aposta decidida per la construcció, quan els diners entrava a mansalva a un cost molt baix i on moltes entitats d’estalvi van desembarcar agressivament en territoris fora del seu lloc d’origen; tot això va fer que el nombre de sucursals obertes arribés a ser descomunal. El model espanyol de banca de proximitat necessitava una correcció tard o d’hora, i aquesta correcció va arribar de mà de la crisi econòmica, de la fi del sistema de les Caixes d’estalvi, de la reestructuració accelerada del mateix i del gran pes que tenen els sistemes de banca per Internet.

La magnitud del sistema bancari espanyol contrasta amb el del sistema de molts països europeus; mentre a Espanya s’apostava per la proximitat, en molts països s’opta per una única sucursal gran situada molt cèntrica i on el client només es dirigeix si ha de fer alguna gestió; per tot la resta s’usa la banca online i una densa xarxa de caixers automàtics. De vegades diem que en aquests països hi ha una altra mentalitat però, davant la globalització que vivim, som actualment tan diferents a ells? jo crec que no.

Realment en aquests quatre-cinc anys hem viscut una autèntica revolució bancària; no vull enumerar fets per tots sabuts però em cenyiré en la situació final del procés, de quaranta-cinc caixes s’ha passat a dues que operin encara com a tals i a més amb una grandària molt poca significativa. La gran majoria de les entitats restants o són bancs o són bancs hereus de caixes d’estalvi; a més, molts bancs dels tradicionals estan adquirint per subhasta, compra o un altre mitjà el negoci de les antigues caixes, algunes d’elles amb més de cent anys d’història; s’han tancat infinitat de sucursals bancàries i l’ocupació en el sector s’ha reduït bastant, i això en un sector tradicionalment molt estable en termes d’ocupació. Si això no és una revolució bancària, no se m’acudeix què pot ser-ho.